Això era i no era. Que faci bon viatge la cadernera! Conten que un príncep, bell i galant, Que no reposa ni un sol instant, Tresca la terra com per encant. -L'amor de les tres taronges, No sabríeu per on cau? -Set gegants diuen que el guarden Ben tancat amb pany i clau. De nit, quan la fosca entrava, Veu un llumeneret blau; Com més va, més lluny el veia... -Hi arribaré, si a Déu plau. Ai, ai! El gegant remuga: -Sent olor de carn humana. La geganta l'ha amagat, Que el gegant té tanta gana Que se'l voldria menjar Dins la mateixa setmana. La nit és fosca, el gegant Ronca com la tramuntana. Pel sementer de formigues Escampa tres sacs de blat. Per aconhortar les feres Ha comprat tot un ramat. La serp de set caps alçava Set boques de fil puat I al punt la llet de set gerres Els set caps ha doblegat. Ja és de nit quan arribava A la porta, el jovencell. Tot d'una endevina l'arbre: N'és el taronger més bell. Tres taronges hi flamegen, Totes tres fan un ramell. Al cap cimal d'aquell arbre Ha fruitat l'amor per a ell. Els gegants dormen tranquils, -dormen amb un ull obert-. Collí l'amor en Bernadet I, abans, que fos descobert, Reprèn el camí del vent, Peus falaguers, cor despert. Cada cabell li tremola. Ai, que la nit l'ha encobert! Ai, ai! que tot set l'encalcen. La terra crida: endavant! Els llança cintes de seda, Flocs de colors que, a l'instant, Omplen aquells camps d'espines, De ganivets i d'espant, De foc, que al punt ja no resta Ni l'ombra d'un sol gegant. De la primera taronja Una al·lota ben garrida N'ha sortit, tan bella i blanca, Que potser el sol l'ha ferida. Ai, ai, que de la segona Surt una jove esmortida! Ambdues han mort de set, Tan prest han colat la vida. No l'obrissis, la tercera, Bernadet, car ni amb diner No compraries la vida Que ha brostat del taronger. Arran del brocal d'un pou, -n'és aquest el fruit darrer- En obrir l'altra taronja Floreix l'amor venturer.