Sé que si sento el plor de l'ocell quan vola, ets tu que en algun racó plores, que, com l'ocell ferit, ple de sang al pit, a l'arbre sec un niu implores. Però jo vull ésser, per a la teva tristesa, com el polsós i vell armari que guarda els mals records entre la foscor i t'impedeix poder tornar-hi. Però aixecar-te no puc jo. Pas a pas, el teu esforç farà, només voler, que en aquest teu desert puguin néixer noves branques. Obre el ulls i mira al front. Trobaràs sempre quelcom que vulgui el teu alè, que digui: "Dóna'm fe, vull seguir la caminada". Sé que si enmig del mar veig una gavina lliscant dintre l'espessa boira, ets tu que estàs cercant un recer, un empar, un lloc entre les roques. Però jo vull ésser, per a teva incertesa, el cop de vent que trenca l'aire i t'obre l'horitzó per a reprendre el vol que et portarà a la nostra platja.